Les nostres recomanacions i propostes

Submergir-se es capbussar-se –a l’aigua, a la terra, al foc, i dins del propi cos–. Submergir-se és també acomiadar-se d’una realitat, sortir a la recerca. Adrienne Rich es submergeix en el naufragi al qual s’ha vist abocada la seva identitat sent conscient que només nedant cap al fons d’aquesta pèrdua, que la poeta converteix en un camí de deconstrucció, podrà desfer-se del mite que ens condemna i trobar noves formes de narrar-se: «mai no hem estat tan a prop de la veritat, / de les mentides que estàvem vivint», ens diu.

És decisiva la veu plural que adopta Rich per parlar d’una experiència íntima: tot i que la soledat està molt present durant tot el poemari, el jo poètic té com a horitzó una col·lectivitat, cosa que ens confirma el compromís de l’autora i eleva els seus versos a allò comunitari envoltant-se de germanes amb qui compartir la seva condició de nàufraga: «...germana, / que seus davant meu, fosca d’amor, / que treballes com jo per desfer, / que treballes amb mi per refer, / aquesta cosa teixida, aquest pany de foscor, / aquest vestit de dona, provant de salvar el cabdell».

A través de la traducció de Pol Guasch, compartim amb Rich aquest naufragi que l’autora estructura en quatre parts durant les quals assistim a la recerca d’una veritat que l’autora transmet des del seu univers íntim, perquè com Ada Bruguera ens recorda en el pròleg: «potser el concepte que millor defineix Adrienne Rich [...] és el de sinceritat».