Les nostres recomanacions i propostes

La cançó és dolça, el despertar brutal.
Atroç.

Per la finestra s’entreveu una mainadera, la Louise, acompanyada de les dues criatures que cuida. És un apartament petit però moblat amb gust, on viu una família parisenca, una parella moderna amb els seus dos fills. Amb ells, la Louise s’oblida del seu passat, de la seva vida miserable. Comparteix rialles i jocs amb els nens. Prepara uns plats suculents, porta les criatures a l’escola, al parc, els compra regalets, neteja i ordena tota la casa, fins i tot se’n va de vacances a Grècia amb la família Massé. Viu per ells i per a ells. És la mainadera ideal. A poc a poc es torna imprescindible per als nens i per als pares. Però la Louise no és una santa. És un llop amb pell de xai. És una dona freda. Solitària. Abandonada. Fràgil. Malalta.

Més que un thriller, és una faula tràgica i moderna. Des de les primeres línies ja tenim les cartes damunt la taula: hi ha hagut una desgràcia amb els nens i sabem que la Louise és l’autora del crim. La força de l’autora és que no pren partit, només ens explica els fets. És capaç de revelar-nos prou elements perquè puguem imaginar el crim guardant un halo de misteri sobre el grau de bogeria i les motivacions de l’assassina. Una dolça cançó parla de diferències socials i de poder, amb subtilesa. De com una ànima malalta arriba a encantar amb maldat un espai familiar fins a cometre el drama últim per por de no poder formar part d’un món que no és seu. D’un món que li tanca les portes. La prosa de l’autora és sòbria, continguda, amb força, de la qual exclou qualsevol sentimentalisme.

El Goncourt 2016 merescut per a Leila Slimani amb un drama psicològic una mica molest pel fet de ser tan perfectament realista.