Les nostres recomanacions i propostes

L'editorial La Fábrica ens mostra, per fi, el flamant catàleg de l'exposició Jo faig el carrer, fotografies de Joan Colom 1957-2010, inaugurada el passat desembre al MNAC. El recorregut de l’obra de l'artista en el seu context sociocultural destaca els retrats clandestins de la Barcelona bandarra i la sorprenent selecció d'imatges en color dels anys 90 i 2000.

Una bufetada caçada al vol, en el mateix instant en que el nen encongeix la cara entre les espatlles després d'haver rebut la cleca en tota la closca; l'últim alè d'un moribund i el que queda del seu cos en un oblidat jaç d'un hospici; uns nens que juguen en un solar abandonat on no hi creixen ni els matolls amb la cara bruta i el cap pelat a causa dels polls. I al carrer, al llindar de les portes, les dones; el soroll del caminar sinuós que repica a la vorera, les corbes que mostren l’excés de carn acumulat als malucs, els pits protuberants o punxeguts com un rètol lluminós que sobresurt per reclamar l'atenció dels vianants amb ganes de gresca.

El blanc i negre del bromur de plata, entremostren els detalls contrastats dels personatges que fotografia Joan Colom: la foscor dels carrers, l'obscuritat de les portes, l'exagerat gra de la pel·lícula confon les cares amargues, les rialles desdentegades, amaga els colors desgastats o la fredor dels llums de neó. Aquesta pàtina de llums i ombres embelleix una realitat distanciada pel transcurs de la història.

El retrat d'aquest paisatge social, s'actualitza i es fa més proper, però no més amable, en la sèrie de fotografies en color de les últimes dues dècades que es presenten per primera vegada al públic i completen l'última part del catàleg. Després de trenta anys sense fotografiar, Colom torna al carrer, i despulla sense cap pudor una realitat envoltada de ronya i embriagada d'alcohol, d'orina i d'olor a pàtxuli.

El fotògraf, testimoni voyeur d'un entorn social, destapa aquells personatges que, allunyats de la simpatia del enans o músics cecs de Fellini, mostren l'exageració de la realitat que els ha tocat viure. Tot és extrem: una dona vella i seca, vestida amb un abric de pell massa gran, busca d'entre la brossa alguna cosa per menjar; una altra, més jove, s'ajup per orinar al mig de la plaça, amb una mirada desafiant; un actor de Buto tensa, al terra, una posició amb el cos enfarinat i el rostre consternat de dolor; molts d'ells, simplement dormen a la duresa del carrer, doblegats en un banc, envoltats dels seus propis fluids esperant que passi un cotxe per endur-se'ls.

Colom ens mostra, a través de la seva mirada directa, la particularitat d'una realitat social que existeix amb el seu dia a dia, a ritme de barri, dels qui hi viuen i dels qui ho veuen, dels qui protagonitzen i participen d'aquest paisatge humà.