Les nostres recomanacions i propostes

El que més sorprèn de l’obra de Hiroshi Sugimoto és l’equilibri que aconsegueix entre el llenguatge conceptual narratiu —a vegades cínic— i una tècnica acuradíssima i totalment artesanal, fidel a les lliçons d’Ansel Adams. I és que el tema troncal de les seves sèries fotogràfiques parteix de la tècnica com a font d’inspiració. El temps d’exposició deriva del concepte del temps a la sèrie «Cinemes»: imatges de cinemes i teatres d’arreu del món que, seguint una rigorosa composició central marcada per la pantalla del cinema, es mostren il·luminant l’arquitectura que els envolta, durant les dues hores que dura la projecció de cada sessió; el temps d’exposició del negatiu equival al temps que dura la pel·lícula.

A la sèrie «Diorames» (escenes naturals representades al Museu d’Història Natural de Nova York), l’única il·luminació és la de la mateixa escenificació museística, i és el que fa que les imatges tinguin aquesta sensació de realitat tot i que es tracta de representacions d’escenes fictícies. Aquesta idea d’engany es contraposa amb la realització de la tècnica, totalment manual i podríem dir que sense retocs; a més a més el blanc i negre emfatitza aquesta idea de record d’un temps passat que ens el fem veritable, encara que no existeixi.

La perfecció, segons la cultura clàssica japonesa, ha de deixar una bretxa oberta a l’atzar, com diria Junichirô Tanizaki, s’ha de procurar deixar un espai entre allò perfecte i allò lleugerament imprecís, si la perfecció està segellada, no deixa lloc per a res més. En el cas de l’obra de Sugimoto, aquesta bretxa rau en el llenguatge, no pas en la tècnica encara que s’exposi a l’atzar, Sugimoto juga de manera subtil amb el doble sentit de realitat-ficció, temps real i temps d’exposició, història i memòria, i deixa la bretxa oberta a la interpretació.