Les nostres recomanacions i propostes

Quatre textos, alguns una mica perduts en el món editorial, es recuperen amb un nou vestit.

A El secreto de Joe Gould, el Village novaiorquès és l’escenari de les aventures d’un rodamón que coneixia el llenguatge de les gavines i que va despertar l’interès dels intel·lectuals que freqüentaven el barri. Va ser considerat un guru filosòfic que anava amunt i avall amb un maletí en el qual guardava el seu manuscrit, obra magna sobre la humanitat. La història oral del nostre temps, escrita en forma de diari, que el mateix Gould equiparava a un Gibbon modern, i a la qual ningú mai va poder fer un seriós cop d’ull, tot i que un dels seus capítols es va publicar a la revista Exile, d’Ezra Pound. Joe Gould era un entabanador que va saber guanyar-se la simpatia dels novaiorquesos durant les dècades dels vint als cinquanta i que, com ell mateix deia, va cobrir plenament el que podria denominar-se el submón
intel·lectual de la seva època.

Per escriure Esto es Nueva York, l’autor de l’entranyable història per a nens La telaraña de Carlota, s’allotja en una habitació de l’hotel Algonquin durant el sufocant estiu del 1948 per fer el retrat de la ciutat que es trobava en plena expansió de creixement: el somni americà ressorgia després de la guerra i la ciutat oferia la fascinació vers el fet que tot era possible. Un text poètic i preciós, que, només amb set mil cinc-centes paraules, adverteix de les meravelles i els perills d’una ciutat eterna i canviant com poques. «Per posar Nova York al dia caldria publicar a la velocitat de la llum. Tinc la impressió que és un deure del lector, i no de l’autor, posar al dia Nova York, i confio que fer-ho serà més un plaer que un deure».

A Adiós a Berlín, Christopher Isherwood és el narrador i protagonista, tot i que aquesta condició no té una correspondència directa amb la vida de l’autor. El Berlín dels anys trenta resulta especialment atractiu per les confluències socials, polítiques i culturals que van generar un clima que incitava a viure cada dia com si fos l’últim. Isherwood intuïa que la ciutat on havia viscut tants anys estava a punt de desaparèixer, mentre els seus habitants assistien atònits, impassibles, o clarament esperançats, a l’auge imparable del nazisme. Noies de vida alegre, mestresses de casa amargades, tuguris de mala mort on es reuneixen els comunistes, sumptuosos cabarets, Adiós a Berlín és la carta de comiat a una ciutat que trigaria molts anys a recuperar el seu aire d’avantguarda.

Las ciudades blancas. En els anys vint, els articles periodístics de Joseph Roth estaven molt ben pagats i constituïen la seva única font d’ingressos, ja que no disposava de patrimoni familiar i dilapidava tots els diners que guanyava. Així, no sabem si va ser una sort la seva desgràcia, ja que si hagués tingut diners potser hauria escrit altres textos no tan directes sobre la seva època. El primer capítol d’aquest llibret és una introducció carregada d’una poesia greu i optimista alhora, al qual segueixen altres dedicats a les ciutats franceses amb les quals l’autor somiava durant la seva infància: Lió, Vienne, Tournon, Avinyó..., les que ell anomenava ciutats blanques. «Als trenta anys vaig poder veure per fi les ciutats blanques amb què somiava de nen. Gris va transcórrer la meva infantesa a ciutats grises. La meva joventut va ser un servei militar gris i vermell, una caserna, una trinxera, un hospital militar (...). Abans que comencés a viure, el món sencer estava obert i a la meva disposició. Però quan vaig començar a viure, el món obert havia quedat devastat. Jo mateix el vaig destruir amb els meus coetanis.» Una lectura descriptiva i emotiva que ens torna a mostrar aquest món perdut que podem recuperar a través d’escrits com aquest.