Les nostres recomanacions i propostes

Feia la calor de cada juliol a Barcelona, tal vegada una mica més. Una de les assistentes es ventava i els coloms voletejant i remullant-se en la font que ocupa el centre del pati de La Central del Raval ens recordaven que encara quedava estiu. Estació que Elisa Victoria detesta perquè la xafogor cansa i despentina, però estació necessària per als glops freds a la nit, els "bichitos" i les capbussades en la mar. El evangelio, l'última novel·la que l'escriptora sevillana ha publicat en Blackie Books, està plena de clarobscurs com aquest. Com si d'una pintura renaixentista es tractés, teixeix xarxes entre allò lluent i allò opac que conformen des de la realitat més immediata fins als dubtes més transcendentals.

Desirée de Fez i Òscar López -els qui sabien perfectament com no trepitjar-li els peus a Elisa en aquest ball de preguntes i respostes- van moderar una presentació immersiva que va llançar llum a algunes de les múltiples qüestions que aborda l'obra. A través del soliloqui inesgotable d'Eulalia, la jove protagonista del llibre, surten a flotació qüestions tan quotidianes i profundes com la relació amb la família, el fer-se major en un món insofriblement incòmode, la relació -sovint complicada- amb el propi cos, les primeres preses de contacte amb la burocràcia sempre kafkiana, el sexe, l'amor, la tristesa, el modus operandi del sistema educatiu, la precarietat laboral, el difícil que es torna a vegades tendir un pont entre el món interior i el món exterior…

Amb la senzillesa amb la qual solen relluir les coses grans, sempre somrient, sempre riallera i sempre crua, Elisa Victoria recorria el camí tortuós que va de la ficció a la vida fent que es tornés complicat discernir on començava una sendera i on acabava l'altre -si és que aquests no són ja el mateix-.

Ens va dir que la reflexió crítica d'Eulalia era la mateixa que podia sentir qualsevol a qui li estiguessin passant coses i, ens va dir, que si ella no estigués presentant-nos El evangelio s'asseuria en el centre del pati per a digerir la idea que potser recordaria per sempre aquell lloc, les nostres cares amables, la palmera, la parra i els coloms.

Al final, sento que tant les seves obres com el que passo entre les parets d'aquell pati són esdeveniments que et fan la vida més suportable i et minven la solitud. Convertiu-vos i llegiu El evangelio.