Les nostres recomanacions i propostes
Ressenya
Emily Ruskovich
Idaho
Per Clara Rosell
21.9.2020
La novel·la s'enceta amb un primer capítol (inicialment concebut com un relat dins d'una antologia, que després l’autora va decidir convertir en la novel·la que tenim a les mans) situat l'any 2004 en què veiem a l'Ann, la nova muller del pare de les dues nenes que ja no hi són, buscant unes respostes que en Wade ja no pot donar-li. Afectat per la demència, la seva memòria ha traspassat la fina línia que distingeix el record de la imaginació i, a partir d'aquí, l'autora construeix un text que tomba les expectatives lectores, que es frustra amb la fragilitat de la memòria i que retrata com cada personatge és afectat pel dolor, pel trauma i per la incertesa d'una manera diferent.
Els personatges són conscients de la seva pròpia condició de presos, físicament o mental, a qui només els queda acompanyar-se en l'eterna persecució d’una veritat complicada: fins on podem furgar per trobar aquesta veritat, que va esvair-se el moment en què el crim va passar a formar part del passat? Malauradament, aquest desig es queda en una cerca fallida, però, sent aquesta la intenció de Ruskovich des del principi, Idaho es permet descobrir altres respostes a través de l'ús de l'autora a la novel·la del llenguatge, de l'art i del paisatge, que remarquen que malgrat haver sigut un acte de violència inimaginable, l'esdeveniment va tenir lloc en un context on cabien l'amor i la bondat.
Construït al voltant d'una línia temporal fragmentada, no cronològica i molt ambiciosa (1973-2025), estem davant d'un text particular, amb molta personalitat, les dues forces motores de les quals són una atmosfera sufocant i les traces tangibles que resten del passat. Un debut novel·lístic intimidador que pot recordar l'estil de Marilynne Robinson, qui va ser mentora de Ruskovich durant la seva estada a la prestigiosa Iowa Writer's Workshop.