Les nostres recomanacions i propostes
Entrevista
Entrevista a Raül Garrigasait
Autor de Els estranys (Edicions 1984)
Per Oriol Pastor
24.4.2017
Podríem caure en la temptació de classificar aquesta novel·la dins el gènere de la narrativa històrica. Em fa l’efecte que utilitzes un marc històric determinat per desenvolupar la teva història, com si es tractés d’una excusa...
Sí, es pot entendre així. El que passa amb la novel·la històrica és que és una etiqueta a la qual nosaltres avui dia hi associem tot un seguit de clixés narratius, de tòpics i de maneres de narrar a conseqüència d’un determinat desenvolupament del sector editorial, ja que, de fet, si mirem enrere, de novel·les històriques n’hi ha hagut sempre, de moltes menes i diferents, i avui quan pensem en novel·la històrica pensem en un llibre que tendeix a ser didàctic pel que fa a la història, amb molts fets i moltes accions, molts grans personatges, amb escenes èpiques, amb un estil no gaire vistós... tota aquesta mena de característiques que associem a la novel·la històrica. I és veritat que Els estranys no va per aquí, no és una novel·la didàctica, no intenta ser una recreació fidel d’una època amb tots els detalls, amb passió antiquària... No, això no hi és, com tampoc intenta dir-nos qui són els bons i els dolents, que és molt típic del gènere. Sí que té una història principal emmarcada en un moment històric, però de fet el que planteja són debats, conflictes, que m’interessen perquè m’interpel·len com a persona d’avui i crec que el lector també es pot sentir interpel·lat.
Però, per què els carlins?
Per moltes raons... Els carlins, més enllà de ser un moviment històric, són com l’encarnació de l’instint de conservació que tots tenim a dins i que, a vegades, se’ns desperta, aquest instint que ens diu que si les coses no cauen per si soles, val més no canviar res si tot s’aguanta... Un esperit carlí que, a més, associo a llocs de la meva infantesa i de la meva joventut (soc de Solsona, capital d’una comarca de tradició i memòria carlina). Determinats llocs i personatges que s’han conservat a la memòria de la gent, de manera vaga i transformada, formen part d’aquest paisatge d’infantesa meu i després, durant molt de temps m’he dedicat a la literatura alemanya romàntica, de principis del segle xix, i això és gairebé contemporani dels carlins i aleshores, relacionar aquests dos factors era una temptació a la qual no em vaig poder resistir...
La pregunta odiosa: de què va el llibre? És una reflexió sobre l’amistat, la humanitat (o absència d’aquesta), una crítica als dogmes... És així? O m’ho estic inventant? Què en penses?
Segurament és tot això, no ho sé, hi ha moltes maneres d’explicar aquesta novel·la. Es podria dir que és la història d’una amistat en un món que s’enfonsa, o en un moment que s’enfonsa un món i en neix un altre, però també es podria dir que és sobre l’impacte brutal de la modernització, ja que és el moment en què s’està creant un nou estat, amb tota una burocràcia nova, una manera de concebre l’estat diferent, i com això fa trontollar tota una societat tal com havia existit fins aleshores... Es pot dir també que és una novel·la sobre el conflicte entre les grans paraules i les grans ideologies contra la carn, el cos, els instints més bàsics, les nostres necessitats més corporals... Podrien ser unes quantes coses d’aquestes.
Fas una descripció curiosa dels carlins... Uns resistents d’un món antic i anàrquic i poc disposats a doblegar-se a les exigències del món modern...
Sí, exacte. Hi ha molts carlins diferents; la novel·la parla de la primera guerra carlina, molt diferents de les posteriors, on hi ha moltes diferències entre els grans ideòlegs de la universitat de Cervera, que fan grans discursos politicoideològics o alguns aristòcrates catalans que s’apunten a aquesta causa, i les bases de l’exèrcit carlí que no són en cap sentit privilegiats, al contrari, són gent que a conseqüència d’una desamortització ha perdut la seva manera de subsistència i s’apunten a la guerra contra la modernitat, contra allò que ve... Per exemple, hi ha un personatge de la novel·la que diu que els carlins eren una colla d’amics que lluitaven pels seus records.
Hi ha un personatge que duu el teu nom. Aquesta idea de la doble història, la dels carlins i la del Raül del segle XXI... Està basada en fets reals?
Bé, hi ha una història principal, basada en el passat, que és de la qual hem parlat, però després hi ha una història marc d’un narrador que parla en primera persona, que és traductor, com jo que també ho sóc, que es diu Raül. Aquest rep l’encàrrec d’una traducció que és el que porta a aquest narrador a obsessionar-se amb el personatge que serà el protagonista de la novel·la, que és Wielemann, un jove prussià que travessa els Pirineus per lluitar a favor de l’ordre i llavors es troba en una situació en què, realment, d’ordre en troba molt poc... Aquesta història marc m’interessava per diferents raons. La primera és que m’ajudava a donar una veu a la novel·la, una veu del narrador que ens explica la història, una veu versemblant i que el lector la pugui reconèixer. La segona és que això em permet donar un punt de vista contemporani a una història ambientada en el passat i, a més, permet introduir discussions sobre el sentit de la narració. És un joc entre narratiu i assagístic que em resultava molt útil.
Aquest to plurilingüe, la diversitat de llengües que apareix al llibre, com jugues amb els dialectes, els parlars locals... Resulta molt divertit i a la vegada, molt veraç... Però molts autors són reticents a fer servir aquest tipus de recurs.
Sí, és cert. Crec que els catalanoparlants som hipersensibles a les variants lingüístiques, a les llengües, i això s’expressa de maneres diferents, com és lògic, per la història i pel present que tenim. Crec que és interessant treure’n un profit literari i mostrar les diferents llengües que apareixen a la novel·la. Hi ha alguns moments en què es parla castellà, francès o alemany, i dins del català que hi apareix, hi ha moltes variants: des del català actual del narrador fins al català estrambòtic dels personatges de la història principal. Per a mi, quan feia la novel·la també era important pensar en l’art de la narració oral, trobar el com ens expliquem les històries. Era natural que alguns personatges parlin solsoní, potser no el de la meva generació però sí el dels meus pares. M’interessava també, ja que els diferents registres lingüístics de la novel·la representen diferents graus de penetració de la ideologia: des dels analfabets que parlen d’una manera anàrquica, el regidor carlí que usa un català col·loquial i un castellà oficial pompós, etc. Tot això dona una riquesa de punts de vista poliglòssic que em sembla interessant. La novel·la juga molt amb la incomunicació entre llengües, per exemple en el cas de Wielemann, qui de fet manté relacions amb altres personatges amb la mirada, amb el cos, sense dir-se res.
Parlant d’aquest jove prussià, militar, de família conservadora, aïllat per allà dalt... D’on vas treure la idea de fer un personatge així, com et vas inspirar?
D’una banda, hi ha una tradició de novel·les que agafen nois joves i els situen en un entorn insòlit, a veure què passa (La muntanya màgica és això, o El desert dels tàrtars, de Buzzati, per exemple). Però després vaig fer un descobriment que va ser el desencadenant de la novel·la. Vaig descobrir que realment hi va haver una colla de militars prussians que van venir a lluitar a favor dels carlins. Tinc localitzades tres memòries de militars que van venir durant la primera guerra carlina. És una cosa bastant sorprenent, però és un fet històric i se’n conserven les memòries i, de fet, en un punt determinat, cito una d’aquestes memòries. I per tant, la situació d’un jove prussià en un entorn desconcertant va ser real, va existir. La diferència és que aquests, ràpidament passen a formar part de l’estat major de l’exèrcit. En canvi, aquest que faig venir jo, perd la carta de recomanació i es passa un any encallat a la ciutat...
Pot tenir una doble lectura l’enfrontament entre l’ordre prussià i aquest món mediterrani tel·lúric, rural, anàrquic...?
Sí, el contrast nord-sud, que és molt important en la literatura alemanya, i és una constant que es repeteix al llarg de la història europea, i, de fet, avui dia, el contrast polític i social entre el sud i el nord d’Europa és molt evident. A mi m’interessava que ell venia d’un món molt culte i conservador, d’un entorn que pensava que s’havia de lluitar contra els hereus de la Revolució Francesa allí on fos, encara que això signifiqués lluitar amb gent una mica estranya com els carlins, i aquest esquema mental tan clar, el dels bons partidaris de l’ordre i la tradició i els dolents, que són la resta, quan arriba a Solsona, aquests esquemes s’ensorren davant la realitat, fet que produeix un xoc, una perplexitat i el desconcert d’aquest personatge. I a partir d’aquí, podien començar a passar coses que van més enllà de la ideologia, coses al voltant de l’amistat, que és un dels temes, al voltant del menjar, la música, el desig, etc.