Les nostres recomanacions i propostes

Molts esperàvem amb impaciència la tornada de McEwan després de l’experiència narrativa anterior, aquella llaminera Operació Caramel. Però La llei del menor no segueix exactament aquell camí, és una altra mena de novel·la (en cap moment menys seductora).

McEwan, el cavaller anglès que ens planteja endevinalles i raonades discussions polítiques, científiques, judicials i morals en textos per ser degustats en un sofà d’orelles al costat de la xemeneia, ha escrit una història breu però intensa: la de la Fiona Maye. La Fiona, una dona excel·lent a la feina, equilibrada, segura d’ella mateixa, culta i brillant, és magistrada del Tribunal Superior de Justícia en temes de família, i s’enfronta cada dia a casos d’una intensitat i una complexitat diferents, als quals s’implica, per tant, d’una manera diferent. Sempre hi posa la mateixa dedicació, però no és el mateix despatxar una separació de béns d’un matrimoni milionari que decidir si una mare que ha fugit de la ultraortodòxia jueva pot tenir plena tutela de les seves filles.

El cas que li farà posar en dubte els seus fonaments vitals i laborals és el d’un menor (a punt de deixar de ser-ho), testimoni de Jehovà, que es nega a rebre una transfusió de sang que li salvaria la vida. Mentre ella decideix si obligar-lo mitjançant raons judicials o respectar les seves creences religioses, el marit de la Fiona reconeixerà que té un affaire, li demanarà que ho suporti i provocarà una veritable crisi matrimonial allà on tothom hi veia una parella modèlica. Aquest és el punt de partida. Perquè tot canvia, tot evoluciona, i, com si es tractés d’una sentència judicial, McEwan hi exposa tots els matisos possibles, tots els punts de vista, totes les raons, totes les passions, perquè el conjunt quedi perfectament justificat en una novel·la esplèndidament amarga, rodona i elegant.