Les nostres recomanacions i propostes

«Les dones han irromput dins el cànon oficial una vegada i una altra, com si no vinguessin d’enlloc: excèntriques, peculiars, amb tècniques aparentment estranyes i temes que no es consideren adequats.»

A Com destruir l’escriptura de les dones, Joanna Russ assenyala tots els procediments de menysteniment, prohibició, aïllament i negació d’autoria que al llarg dels anys han anat caient sobre les obres d’escriptores i artistes. Recordo que una professora, parlant de Dickinson, va dir que el poder controla a partir de la totalitat. Aquest només és capaç de dominar la realitat reduint-la a una totalitat, de manera que queda horroritzat davant les singularitats. Emily Dickinson, una d’aquestes singularitats, es va veure rebutjada mitjançant el silenci canònic generacional; l’escriptora és considerada un geni, però, tal com assenyala al pròleg del llibre Jessa Crispin, se la va condemnar a l’orfandat i va ser privada de descendència literària: «no té mares, no té filles».
Aquesta singularitat amb què s’han definit autores com Dickinson no només evidencia una intenció paternalista de control sobre l’escriptura, sinó una intenció de control sobre allò que una dona és. Així, a parer d’aquests crítics, Dickinson és escriptora, però no una dona. L’afirmació no pot ser més falsa, ja que a mesura que llegim els testimonis de moltes d’aquestes escriptores i artistes es fa evident que allò que el poder ha pogut dominar en algun moment és la definició de dona, però no ha pogut dominar les dones.