Hi ha llibres que us poden deixar indiferents, d'altres que us poden semblar superficials o fins i tot absurds. No és el cas d'aquest text. Us ho puc ben assegurar. Si el segle XX és el segle de la revolució traïda, tal i com va proclamar
Camus, Stein n'és una víctima més. La seva veu denuncia el que personatges com Arthur London, Koestler o Silone també van denunciar: l'estalinisme. Des de les primeres ratlles d'aquest text orwellià, sentiments com la ràbia, el malestar o el desencant hi apareixen sovint. Contra què? Doncs contra el comunisme, el comunisme oficial, sí, sí, el de Moscou, el de les purgues i el dels gulags. Stein era un idealista, un home d'esquerres convençut, un personatge que creia que un món millor era possible; una persona que, en definitiva, va a Albacete, seu de les Brigades Internacionals durant la
Guerra Civil, a lluitar contra el feixisme, com tants altres joves idealistes de l'època, però que, sobretot, va a la guerra per intentar recuperar la fe (sí, tot és qüestió de fe en un món dominat per les ideologies). Ràpidament veurà que potser les voluntats del fumador de pipa bigotut del Kremlin no acaben de ser les mateixes que les seves... Sobretot després del mes de maig de 1937.
Un text vivencial, àgil i ben escrit, amarg pels amants dels mites, però necessari. Mirar enrere i reconèixer els errors és un pas difícil i dur, però com a societat no podem obviar testimonis tan valuosos com els de Semprún, Serge o el propi Stein.