Les nostres recomanacions i propostes

No és habitual que els professors de filosofia, al primer minut de la primera classe del curs, preguntin als alumnes què pensen que és la filosofia. A Marina Garcés li agrada portar aquesta incomoditat a classe, entre uns joves filòsofs una mica desconcertats que es queden, moltes vegades, en blanc. A les classes de Saragossa s’arribava a mantenir un silenci sostingut durant alguns minuts que era trencat només per algun boicotejador incòmode o per algú que ja no aguantava més la indiferència dels companys. Ella, mentrestant, somreia des del seu lloc desocupat de professora sense dir ni una paraula. A nosaltres ens semblava una perversitat. Eren segons llargs, en els quals un renou silenciós agitava l’interior de l’aula i feia inútils els nostres apunts —que no ens havien preparat per a aquesta mena de preguntes— i creava un buit perillós que qüestionava la nostra situació com a estudiants inexperts de filosofia. 

Veig, i em diverteix, que aquella mateixa tensió es repeteix en aquests textos que pretenen donar-se «fora de classe», allà on se suposa que ja no hi ha cadires disciplinàries ni llòbrecs faristols, sinó la llum alegre del carrer i l’espontaneïtat dels articles d’opinió periodístics. No obstant això, la lectura d’aquestes breus intervencions fa veure que no és del tot cert que l’espai «fora de classe» sigui més habitable que el de dins. És més, prendre’s a la lleugeresa el que sense cap mena de dubte són espasmes fruit de la violència del pensament, però també de la injustícia del que és actual, podria ser perillós.

És recomanable llegir aquests textos amb cura i compromís —com diria la mateixa Marina—, deixant les proteccions al sofà, permetent que ens interpel·lin i que ens travessin, perquè la carícia filosòfica sempre crea replecs a la pell. Així doncs, un cop advertits, fem que la filosofia impregni els diaris sense que quedi reduïda a la banalitat d’una tertúlia buida. Del que vaig aprendre en aquelles classes de filosofia, em quedo amb aquells silencis incòmodes, que, com cops de martell, són capaços de provocar l’autèntic gest filosòfic.