Cants de Mihiar el de Damasc

Des de la darreria dels anys cinquantes del segle passat, Adonis (pseudònim d’Alí Ahmad Said Asbar, Latakia, Síria, 1930) malda per construir un llenguatge poètic radicalment nou que, tanmateix, extreu la seva força expressiva, en bona part, del llegat clàssic àrab. Situat voluntàriament en una cruïlla de cultures i escriptures, es dedica amb una alegria ferotge no tan sols a l’experimentació formal i lingüística, sinó també a la revisió de textos ja publicats: en composicions breus i concentrades o en llargs poemes de ritme cabalós reflecteix amb veu personal i inconfusible lectures de poesia àrab antiga i de poetes francesos contemporanis –Yves Bonnefoy o Saint-John Perse–, que ha traduït esplèndidament. Adonis considera que la poesia es fa per ser dita i escoltada. Per al poeta, la poesia és el pont entre l’ésser i el món. A més, afirma que és aleshores que es produeix la metamorfosi, i que hom s’adona que la identitat no és quelcom de previst o d’imposat, sinó que es crea. És l’home qui s’inventa a si mateix.