Autoretrat en un mirall convex

Amb John Ashbery, la poesia nord-americana va trobar un dels seus grans renovadors, capaç de reinventar-se a cada llibre, amb una trentena de títols des del primerenc Alguns arbres (1956), aparegut en català fa uns anys, fins a Commotion of the Birds (2016), el darrer publicat en vida. Entre l’un i l’altre hi ha alguns títols emblemàtics, com el monumental Flow Chart (1991), al costat d’obres de culte, com el trencador The Tennis Court Oath (1962) o el deliciós Girls on the Run (1999), un homenatge a l’outsider art de Henry Darger. El lloc central, que marcà un abans i un després en la seva trajectòria, l’ocupa el llibre que teniu a les mans. La publicació d’Autoretrat en un mirall convex (1975) li valgué a Ashbery els premis més prestigiosos –el Pulitzer de poesia i el National Book Award, entre d’altres– i situà la seva poesia en el lloc prominent del panorama literari que continua ocupant avui. Ashbery ha estat i és un poeta estimat per les generacions més joves, alhora que ha estat considerat, pels més diversos crítics –des de Harold Bloom a Charles Bernstein, per esmentar-ne dos extrems–, un monstre de la talla d’un Ezra Pound, un Wallace Stevens o un T.S. Eliot, amb una aura juganera i políticament més simpàtica que els high modernists nord-americans. Nascut a Rochester, al nord de l’estat de Nova York, i fill d’un granger, havia arreplegat una formació privilegiada a les millors universitats privades –Yale, Harvard– abans d’anar a viure quasi una dècada a París com a crític d’art. En els darrers anys repartia el seu temps entre un apartament al barri de Chelsea, a Manhattan, i una casa upstate a Hudson, a la riba del riu homònim.
Traducció de Melcion Mateu i postfaci d´Eloi Fernández Porta