La insolència que ens queda

Jorge Brotons (alcoià nascut a Petrer, Alacant, 1965, resident a Barcelona) és poeta i pintor. Ha publicat els llibres de poesia: El Tiempo raro (El Cep i la Nansa, 2003), La Raó de les sèquies (Afers, 2006), Bloc al Circ (5é Certamen literari Clara Alzina, 2007), Hoy era martes (Papers de Versàlia, 2008) i Verb de Continuïtat (Curbet editors, 2015). També ha publicat a diverses plaquettes a Papers de Versàlia i a les revistes Reduccions i Kafka. És també autor dels llibres infantils Helena de Troia (Dèria editors, 2007) i A la cuina amb les tres bessones (Salsa Books / Cromosoma, 2005). Com a pintor ha realitzat exposicions a Taller Arimón (Barcelona, 2008), Art & Breackfast (Màlaga, 2018) i Art & Cuestion (Madrid, 2019). La poesia de Jorge Brotons neix de l’encontre de la nostra tradició poètica, amb referents de fons com Vicenç Andrés Estellés o Ausiàs March, amb l’univers pictòric que ha configurat la seva expressió plàstica, convertint el seu llenguatge en una mena de llenç on s’expressa una visió crítica i cítrica, descreguda però expressada a través d’una certa sornegueria irònica, que aconsegueix una plasticitat visual molt peculiar a través de la paraula escrita. Podríem dir que són poemes per ser contemplats i que obren una perspectiva visual que posa en dubte l’ordre moral amb què la quotidianitat pretén presentar-nos el millor dels mons possibles, com si aquesta mirada descobrís l’absència de vestit de l’emperador mitjançant un joc estètic que consisteix en convertir la construcció de llenguatge poètic en imatge que denuncia des de la bellesa verbal. A La insolència que ens queda hi trobem aquest Brotons que escampa la seva veu de pintor amb el traç de la mirada del poeta, convertint el text en una pintura on experiència vital i construcció de llenguatge esdevenen la insolència amb què l’autor retrata el món i la vida amb una expressió que s’equilibra entre la lírica i una ironia mordaç que sacseja la passivitat del lector i li canvia, com a mínim, l’angle de la mirada i la percepció d’un realitat que sempre amaga o sempre enganya.