El clímax

Daniel Busquets i Corbera (Barcelona, 1953) és bibliotecari. La seva manca de pressa, així com la consciència del valor que l’assoliment d’un llenguatge propi aporta al fet creatiu, van fer que la seva aparició al panorama de la poesia catalana fos més aviat tardana, sobretot si tenim en compte que la poesia s’associa sovint a un impuls juvenil, però la força de la seva irrupció va ser sorprenent. El lent procés constructiu, onze anys, de La trama perfecta (LaBreu Edicions, 2008; traducció al castellà a Ómicron, 2010) converteix el seu primer llibre en un esdeveniment que aporta una veu del tot innovadora i sorprenent a la nostra literatura. El llibre es converteix en un fetitxe per a molts autors de noves generacions i Busquets, amb una sola obra, crea escola i es converteix en una influència i una referència a tenir molt en compte.

L’alquímia que servia per transformar els diferents aspectes de les relacions amoroses extremes en delicats expositors verbals, es converteix, en El clímax, en un viatge paral·lel on l’objecte al voltant del qual giren personatges germans del llibre anterior és l’addicció en tots els seus vessants, fins i tot la que provoca la lectura d’aquest autor sorprenent.