La runa de la veu

Què en queda, de la paraula que vol conjurar la mort? Només la insuficiència del poema? L’autor es fa aquesta pregunta de la mà d’aquell Stéphane Mallarmé incapaç de trobar la dicció necessària per dir la pèrdua del seu petit fill Anatole. Una temptativa finalment abandonada. Perquè, què en queda, de la paraula en aquesta lluita? «Cap símbol basta, cap imatge». Només fragments d’una suma impossible: esberles, vestigis, sintaxi descomposta com a memòria... Des de sempre, el poeta vol atrapar el temps amb el llenguatge. Però l’empenta pròpia de la vida viva l’obliga a la iconoclàstia. Per això al llarg del poemari que el lector té a les mans ressona la pregunta de si és possible viure sense pretendre instaurar amb la paraula allò que està destinat a ser tan sols «la runa de la veu»: viure únicament com a fugacitat, en la dialèctica presència/absència que ens acosta cada cop més a la llum crepuscular. «Hi ha temps que resplandeixen tèrbols».