Els parlars dels Pirineus

Als cims del Pirineu s´encastellen trets lingüístics que no perviuen enlloc més. Els estudiosos havien recorregut la serralada per descriure´n la flora, la fauna, l´arquitectura..., però ningú havia tractat els parlars de totes les valls com un continu. Així, aquest llibre revel·la que al cap de Creus, el cadaquesenc manté la relíquia de l´article salat, i el català central es barreja amb el rossellonès, fins que al Baridà es converteix en nord-occidental, que el pallarès i el ribagorçà atansen al benasquès, que és meitat català i meitat aragonès. A Gistau comença aquesta llengua neollatina, conservada ja només per uns pocs parlants, a Bielsa, a Panticosa, a Echo i a Ansó. Roncal inicia l´atàvic món basc, però l´última parlant parlant del que era el dialecte més antic d´Europa hi va morir el 1991, i a la vall següent, la de Salazar, hi queda un únic euskaldun. A la vall d´Erro la llengua es conserva només en un caseriu, Ureta, i a la d´Esteribar, tan sols al poblet d´Iragi.