El monolingüisme de l´altre

Soc monolingüe. El meu monolingüisme és amb mi i l´anomeno la meva estança, així el sento, hi resto i l´habito. M´habita. El monolingüisme en el qual respiro, fins i tot és el meu element. No un element natural, no la transparència de l´èter, sinó un medi absolut. Insuperable, incontestable: només el puc rebutjar si dono testimoniatge de la seva omnipresència en mi. M´haurà precedit de sempre. Soc jo. Aquest monolingüisme, per mi, soc jo. Això no vol dir, de cap de les maneres, no t´ho pensessis, que jo sigui una figura al·legòrica d´aquest animal o d´aquesta veritat, el monolingüisme. Però fora d´ell jo no seria jo mateix. Em constitueix, em dicta fins a la ipseïtat de tot, també em prescriu una solitud monacal, com si uns vots ja m´haguessin compromès abans i tot d´haver après a parlar. Aquest solipsisme inexhaurible soc jo abans que jo. Permanentment. Ara bé, mai aquesta llengua, l´única que d´aquesta manera estic destinat a parlar, mentre parlar em sigui possible, en la vida en la mort, aquesta única llengua, fixa-t´hi, mai no serà la meva. Mai no ho ha estat de debò