Tell. El llop solitari de l´exili català

La derrota del 1939 va expulsar de Catalunya, com és conegut de tothom, noms indiscutibles de la política, la cultura i l’elit intel•lectual republicana, i també altres personatges de notorietat incipient, que es consagraren al cap de pocs anys als països d’acollida. Al costat de noms il•lustres o cridats a ser-ho, com mestre Casals i mestre Fabra, com Rovira i Virgili o Carles Riba, com Tísner o Calders, com Mercè Rodoreda, la desfeta va llançar escales avall de la història altres homes i dones, alguns amb menys talent, d’altres potser només amb menys sort, que van fracassar, fins i tot morir. Els més afortunats dins la desgràcia van limitar-se a refer la vida nord enllà o mar endins de manera discreta, embolcallats en la manta gruixuda de l’anonimat. Entre aquests darrers n’hi ha alguns que, tanmateix, acrediten una aventura vital diametralment oposada a la grisor i la rutina de l’oblit. El cas de Jordi Tell és un dels més desconeguts i alhora trepidants del tortuós periple de la diàspora catalana. Arquitecte racionalista, independentista de pedra picada, maçó de conveniència, doner incorregible, fidel als ideals, aventurer per força, poliglot autodidacte, compulsiu fins a l’agressivitat, temerari i valent, diplomàtic a l’ombra, conseller àulic de polítics destacats, amic lleial i enemic irreconciliable, Jordi Tell és un dels personatges més desconeguts i alhora, segurament, un dels més influents de l’exili català de la segona meitat del segle XX.