Com l´últim joc de mai

Com l´últim joc de mai s´inscriu dins la tradició poètica de la paraula i el silenci; una poesia que posa la paraula com a centre, amb la seva solitud essencial, envoltada de silencis. Paraula que remet a l´origen del llenguatge; paraula al desert, errant i sempre fora de si mateixa, que és alhora paraula sagrada i paraula del cos. Una poesia que intenta recuperar la innocència de la paraula originària, sempre nova, sempre descoberta per primera vegada. Aquesta tradició poètica, que té les seves arrels en l´orfisme i la tradició mística, arriba a la modernitat per mitjà de Stéphane Mallarmé, i continua en diferents moments del segle XX amb poetes essencials com Giuseppe Ungaretti, Paul Celan, Salvador Espriu i José Ángel Valente, entre d´altres.
Com l´últim joc de mai és un sol poema fragmentat enmig de silencis, els espais en blanc, que també signifiquen. Hi ha brevetat, concisió extrema i intensitat lírica. És una poesia que intenta portar la paraula al límit, potenciant les imatges, forçant la sintaxi i els significats; cercant la il·luminació sobtada i la màxima expressivitat.