Fuig sense mirar enrere

El cotxe va anar agafant més velocitat i va començar una aventura que mai no hauria pensat viure als meus quinze anys. Quan vas a cent quilòmetres per hora dins d´un cotxe, sents que el que es mou és el món de fora i no tu. Però, quan vas a cent vint i no portes vidres perquè algú ha rebentat d´un tret les dues llunes, et sents com si t´haguessis llançat en paracaigudes des de l´estratosfera sense ampolles d´oxigen. No és vertigen, ni mareig, ni pànic, ni dolor, és tot això alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quina velocitat anàvem, però t´asseguro que estàvem a punt de superar la barrera del so. L´aire travessava el vehicle com un huracà. Per un moment vaig témer que la força del vendaval m´aixequés del seient i em llancés pel forat del vidre del darrere. «Recorda-te´n: quan es fuig, no s´ha de mirar enrere», m´havia dit l´Héctor.