Les morts d´Octavià

Marc Masdeu Escuder (Castellar del Vallès, 1976) ha publicat els llibres de poesia: El gos autodidacte (2003), Els escalfadors (2004), Les nanses (2006) i El carnisser del fred (LaBreu, 2010) També ha versionat Prufrock and other observations de T.S. Eliot (LaBreu, 2011). És autor de les narracions de Les tombes buides (2010) i la novel·la Peus de fang (LaBreu, 2013). Ara es dedica a esperar el poeta Francesc Garriga per contemplar junts com floreixen els presseguers a Soses (el Segrià). Vladimir no li ha dit que s’aixequi.

A Les morts d’Octavià sura la recreació del mite del papa Joan XII, conegut com el «papa nen», de vida perversa i decadent. Segons les cròniques va convertir la residència oficial en l’escenari de festes luxurioses, i tampoc no s’estigué de violar feligreses damunt les tombes dels apòstols, Pere i Pau. Va usar el càrrec eclesiàstic en benefici propi: va trair l’emperador que ell mateix havia coronat i s’alià amb antics enemics, es venjava dels adversaris amb fuetades i amputacions, i robà part dels tresors pontificis quan va fugir exiliat a Tívoli. Aquesta actualització de la llegenda, presa com a punt de partida o excusa, reflexiona sobre el dubte perpetu i l’infinit catàleg de contradiccions. Onze segles després, els desitjos, les pors, els enganys i els desenganys segueixen farcint el via crucis de l’home (Octavià), qui transita entre el bé i el mal acompanyat d’una munió de veus que l’assetgen. Si el vicari de Crist fou deposat per un sínode romà acusat de sodomia, assassinat, perjuri, profanació d’esglésies, adulteri, incest, violació, alcoholisme i la invocació de déus pagans i dimonis, el nostre contemporani es marceix entre mentides que són veritat, mentre remena entre la pols acumulada davall del tron els referents que l’expliquen. Vet-ho aquí, la Literatura.