La religió de l´ateu

La religió de l´ateu
La mort de Déu és el final de l´Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l´existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich anomena la prosa.
La prosa és la vida de les singularitats, de la matèria no material, dels objectes que tenen la seva història, d´aquests petits instants de plaer que obren les portes a l´infinit. La prosa és el món de les trobades casuals, de les abraçades abans de sortir de viatge, de les carícies en els moments en què s´obren les portes de l´infern. La prosa és l´àmbit de l´experiència ètica, la del ser-hi, la de la resposta a la demanda del cos d´algú que pateix, la de l´amistat, la de la fecunditat, la de l´erotisme i la del plaer. I la prosa és també l´obertura a la religió de l´ateu, una religió contrària al sagrat en què la bondat ha substituït el Bé i en què la compassió ha ocupat el lloc de la Justícia.