Llibre sisè

La poesia de Sophia pertany a aquell llinatge tan antic i tan distint que té origen en la Grècia antiga (en Safo, Simònides, Arquíloc…) i que a Portugal va emergir en la lírica camoniana, en un António Ferreira i en un Sá de Miranda, i després es va perllongar, entre altres, en la Marquesa d’Alorna, Antero de Quental, Camilo Pessanha i Ricardo Reis. Aquest llinatge termina en la mateixa Sophia i en Eugénio de Andrade, és a dir, es deté en el pas del segle XX cap al XXI. La desaparició d’ambdós marca, per això, la fi d’una era, la pèrdua d’alguna cosa preciosa. L’existència empírica de Sophia va coincidir amb l’època del desencantament del món —de la racionalització del món, de la secularització de la religió, de la pèrdua de la natura—, i potser per això la seva poesia està habitada per un desig de reencantament. Que significa, evidentment, un desig de bellesa. La poesia de Sophia conjura la bellesa del món i dels éssers que l’habiten: els éssers més fràgils, però també aquells capaços de l’heroisme i la bravura (la de parlar quan la majoria calla, audàcia que ella tant apreciava). No em refereixo a la bellesa fútil, o vetusta, o sentimental, sinó a una bellesa difícil, dolorosa i solitària. La bellesa de les ombres. Avui en la poesia portuguesa (ignoro si és així en altres llengües) ja no hi ha res de semblant perquè els poetes són pudorosos amb la bellesa. I són pudorosos amb el cant. La poesia de Sophia va ser de les darreres a cantar. I el seu va ser un dels darrers noms de la cultura portuguesa tocats per una aura. Eugénio en va ser un altre. Herberto Helder va ser-ne l’últim. Això explica, en part, el caràcter intemporal de la poètica de tots tres. Diria que la poesia de Sophia és una poesia apol·línia, en contrapunt amb una poesia dionisíaca, que seria, per exemple, la d’Herberto Helder. Aquesta distinció nietzscheana entre un art apol·lini (límpid, harmoniós, lúcid) i un art dionisíac (lligat a l’èxtasi, a la desmesura, al furor sensorial, a una expressivitat torrencial) ens és útil per a situar l’univers poètic de la nostra autora. L’art apol·lini, en paraules de Nietzsche, «crea un món nou, més clar, més intel·ligible», que ve a il·luminar i asserenar el món marcat pel dolor. Així va ser la poesia de Sophia: clara i lúcida però amb tonalitats obscures, amb una marca elegíaca molt present, ben visible en el tema recurrent de la unitat perduda (entre l’humà i la natura, entre les persones i les coses, entre l’estar i l’ésser) i de la dificultat o impossibilitat de l’ésser humà de realitzar-se i accedir a la seva dignitat. És en aquest últim punt on es torna palpable l’ethos republicà de Sophia: en la consciència de la dignitat intrínseca de l’ésser humà, una dignitat que es basa en la reciprocitat i la llibertat; en la demanda «per un país de llum perfecta i clara» («Pàtria», del Llibre sisè). Sophia sabia bé que aquell país —país real o territori íntim— no existia sinó com a demanda, com a promesa; perquè una aspiració així no s’esgota en l’ordre polític, que és l’ordre de les coses transitòries, sinó que remet a la virtut, a la utopia, cares de la mateixa moneda. La inspiració apol·línia, segons un altre alemany, Schelling, consisteix a estar al mateix temps embriagat i sobri: i és justament aquest, va escriure ell, el misteri de la vertadera poesia. Aquella sobrietat embriagada, aquella lucidesa dolorosa i vessada en versos de limpidesa ombrívola, aquella claredat tocada per la nit que palpita en el magnífic «Nocturn a Graça» (de Mar nou, 1958), és potser el llegat més valuós de Sophia: «Amb mi / Sobre el moll sobre el bordell i sobre el carrer / Límpid i exaltat / El silenci dels astres continua.»