L´horitzó que no hi és

Per a Tònia Passola la poesia és una eina per a explicar la vida irracional, una manera de posar ordre en el món convuls de les pulsions, d’aprofundir en el més íntim i essencial. Una forma de jugar amb plena llibertat amb el temps i l’espai per crear un microcosmos propi i indestructible. És una poeta que viu amb intensitat la seva experiència de dona i la transmet literàriament i que, a la manera de Clementina Arderiu, bé ens podria dir que hi ha força identificació “amb les dones de la meva terra”. Com diu Adrienne Rich, a hores d’ara, podem veure els efectes visibles de les experiències de les dones que de cop s’afirmen i persisteixen dins del llenguatge. A Cel rebel, premi Cadaqués a Rosa Leveroni (2000), l’autora ja havia demostrat la predilecció pels poemes amb regust de matèria quasi tel•lúrica, per a concloure en el món de la infantesa amb Bressol, publicat el 2005. Mons propis, mons de terra que es van acumulant fins a recrear el paradís perdut de la infantesa, el locus amoenus precís per a extreure la saba i seguir endavant.