Ser d´esquerres és ser l´últim de la fila (i saber-ho)

Avui com ahir, l´esquerra, a la recerca eterna de la justícia social, ha de tenir una sòlida base moral que entengui que un món sostingut en el patiment dels no ningú i en la lluita de l´últim contra el penúltim és un món intencionadament mal fet, fruit de moltes derrotes, en què res és casual. Si la història ens parla d´una realitat de lliures i d´esclaus, d´opressors i d´oprimits, d´antagonismes eterns, hem de dir, sense vergonya, que la història és una història de lluita eterna i canviant de classes en la que el control del règim i de les hegemonies sempre ha estat negat als mateixos. Marx mateix va dir un cop "jo no sóc marxista" i "cal dubtar de tot" reflectint la necessitat de no fossilitzar un diagnòstic de fa cent setanta anys, vàlid avui, però subjecte a canvis constants, presents i futurs. L´esquerra ha de ser i és molt més que els seus partits o polítics. En cap cas unes sigles o un líder polític s´han d´erigir com a salvadors o redemptors de causes o pàtries, com ha estat passant els darrers cent anys. L´esquerra ha de lluitar per garantir vides que valguin la pena ser viscudes. Vides en què sigui el treball el que crea riquesa, i no pas els diners. Vides en què sigui la intel·ligència i el talent intrínsec a tothom allò que triomfi, i no pas l´abús i la llei del més fort. Vides en què imperi que tothom ho tingui tot sense prendre res a ningú, en què importi més el com i el per què que l´on i el qui.