Les variacions del pols

«La mirada acostumada és com un animal salvatge amansit, que es mor de gana a poc a poc», observa Carles Morell en aquestes pàgines capricioses i vagarívoles, sempre brillants, a mig camí entre el dietari i l’assaig literari, en què s’imposa una veu que malda per desacostumar-se al món a la vegada que es lliura a l’escriptura com a acte vital. Una veu amb una forta voluntat de paraula i d’estil, controlada i incontrolable, estàtica i desbordant, tendra i destructora, treballada i primària, que estableix un diàleg horitzontal amb els «pares» literaris—Pla i Montaigne, Foix i Vinyoli, Flaubert i Mann, Yeats, Frost i Eliot—, amb els quals es relaciona de manera vivencial i crítica com a escriptor a qui «el pas a la ploma el va agafar bo i llegint». «El pols que cal sentir i escoltar bé no és el del teclat, sinó el dels sons mateixos de la llengua, el batec de les paraules», al capdavall l’etern vaivé entre la tradició i la novetat, la teoria i l’instint, l’ideal artístic i les contingències de l’ofici, la forma i el fons, l’escriptura i la vida.